L’aqüeducte de Morella presenta un greu estat de conservació
La major construcció hidràulica de Morella i una de les més importants del territori espanyol amenaça en desaparéixer després de sis segles abastint d’aigua la ciutat. L’aqüeducte o séquia reial, en peu des de 1318, sofreix una pèrdua patrimonial constant i silenciosa en la qual la seua estructura es va ensorrant amb el pas del temps, les inclemències meteorològiques i l’abandó de les autoritats. Moltes han estat les seues reparacions en els 701 anys de vida que l’acompanyen però des d’inicis del segle XX el seu estat global ha empitjorat constantment sense solucions.
Història
Les grans civilitzacions de la història sempre han situat els seus emplaçaments en llocs estratègics per la defensa, pel clima i fins i tot per la seua exposició solar, però el pilar fonamental perquè una societat esdevinga en un futur pròsper és l’aigua. Aquest recurs imprescindible i escàs ha fet localitzar i prosperar a les civilitzacions més grans de la història com Egipte amb el control i l’aprofitament de totes les aportacions del riu Nil, o l’imperi romà, famós per les seues construccions hidràuliques capaces de recórrer desenes de quilòmetres per abastir d’aigua les ciutats de l’imperi.
Una comunitat humana no ha pogut mai viure sense l’aigua, element imprescindible per a la vida. Sense aigua no podien resistir els llargs setges els més forts castells ni podien resistir les guerres els més poderosos exèrcits. Per això, ja des dels temps més remots, les comunitats humanes estables han cercat un lloc al costat de rius o indrets estratègics on no hi faltés l’aigua com els que hi ha a Morella, així descriu l’historiador Josep Alanyà i Roig al seu llibre “Urbanisme i Vida a la Morella Medieval” la importància de l’aigua i de la major construcció hidràulica del Regne de València.
Abans de la conquesta de Morella per part d’en Blasc d’Alagó, els habitants s’abastien d’aigua en les basses públiques del “Poll” (Plaça Colón) i del “Prat” (Exteriors Espai Firal) (aigües no potables) així com en fonts properes al municipi. L’ús privat i per al consum humà es feia en pous particulars que sovint es compartien entre diverses vivendes. Degut als múltiples problemes per manca d’aigua a l’interior de les muralles i el previsible augment de població de la ciutat per la seua importància, el rei Jaume I va atorgar la concessió als Jurats de Morella de l’aigua de la Font de Vinatxos i de la construcció d’un aqüeducte o sèquia reial per poder conduir l’aigua fins a la localitat el 4 de maig de 1273.
Fou en 1318 quan el rei Jaume II va atorgar la possibilitat d’invertir fons del comú per realitzar un aqüeducte que portara l’aigua fins al pla de Sant Llàtzer (actual ermita de Santa Llúcia). Però pocs anys després les aspiracions de Morella i la seua importància li permeteren demanar al rei Pere IV la construcció d’un aqüeducte més elevat i amb una successió d’arcades per fer arribar l’aigua fins a la Font Vella, lloc d’on va brollar l’aigua per primera vegada l’any 1359.
Algunes fonts històriques com José Segura Barreda afirmen que la primera construcció es va fer de manera senzilla i que en 1412 el Consell començà la construcció dels arcs de la Pedrera definitius, els quals han arribat fins a l’actualitat.
Amb l’aqüeducte o séquia reial finalitzada, la seua composició constava d’una canalització de quatre quilòmetres on tres trams de túnels paredats (d’un metre i mig d’alt per mig metre d’ample) unien la Font de Vinatxos amb la Font Vella passant pels dos trams elevats que encara es conserven.
D’aquests dos trams elevats destaca el de la Pedrera (15 metres d’alçada, 120 metres de longitud i fins a 4 metres de grossor en alguns punts), és el més robust i reforçat en diverses ocasions. Comptava amb tres nivells, en el primer s’alçaven dos grans arcs ogivals, un al mig i a l’altre en un lateral del gran mur, pel pas de persones i animals. En el segon pis hi havia una disposició d’arcs de mig punt dels quals se’n conserven tretze i en el tercer una sèrie de pilars dels que segons algunes fonts haurien sortit una tercera filada d’arcades que subjectaven la canal de l’aigua. En un lateral del mur, com apunta Alanyà, també comptava i compta amb set finestrals d’arc rebaixat disposats en dues altures i situats entre els contraforts del mur.
L’altre, el de Santa Llúcia, (13 metres d’alçada i amb quasi 300 metres de longitud) és més esvelt i estret, constava d’almenys 13 arcs ogivals, una sèrie d’arcs esvelts i allargats amb tancament de mig punt i dos “portals” també amb arc apuntat similars als de la Pedrera però amb unes mesures inferiors.
Des de llavors, i com tota obra d’enginyeria hidràulica, les reparacions han estat freqüents, sent la més rellevant la del segle XVIII on es van construir contraforts a les dues parts elevades. En el segle XIX les guerres carlistes van ferir les canalitzacions de l’aqüeducte amb els bombardejos dels generals Baldomero Espartero i Marcelino Oraá Lecumberrisent, reparat a partir de 1845 on les actes de l’Ajuntament recullen la necessitat d’una actuació urgent amb l’amenaça que: peligra mucho de que continuar sin repararse inmediatamente sobrevenga el día menos pensado una completa demolición”, moment on ja s’apunta no solament la utilitat de l’aqüeducte sinó també “sostener la existencia de un acueducto cuya antigüedad y merito se halla en todas partes reconocidas.
Decadència
Les principals causes de què la gran séquia reial que abastia d’aigua a la ciutat de Morella no haja arribat portant aigua fins a l’actualitat són: l’augment de la població intramurs, la manca d’aigua al brollador i l’evolució de les societats i la tecnologia. Els problemes en les llargues sequeres eren perillosos per a la població i ja en 1649 conta Segura Barreda que l’aigua de la Font de Vinatxos “se agotó hasta no salir en su manantial más, que la que se recogía en un tiesto”. Segura Barreda també explica que fou llavors, en 1685, quan es va construir un aljub en el brollador i un depòsit en Morella (1689) per garantir el cabal i la continuïtat de l’aigua.
A finals del segle XIX les despeses de l’aqüeducte eren constants i es va iniciar un projecte per conduir l’aigua dintre d’un tub d’acer que a més aconseguira pujar l’aigua fins a la torre del Panto (el tub es va instal·lar a l’última meitat del recorregut) quedant, per tant en aquest moment, anul·lada una de les principals funcions de la construcció, salvar els desnivells des de la font fins a Morella. En aquest moment, i quan en 1906 s’acaba la instal·lació del tub d’acer fins al brollador, la gran construcció que durant quasi sis segles havia abastit d’aigua la ciutat, estava ferida de mort. L’aqüeducte ja no tenia un valor funcional i en temps d’analfabetisme el valor patrimonial i cultural no té un valor.
És a partir d’aquest moment quan la gegantina construcció comença el seu deteriorament sense fre en el qual els derrocaments naturals se succeeixen. El fet és que a pesar que l’aigua de Vinatxos continua arribant fins a la Font Vella, ja no ho fa per l’aqüeducte.
Aleshores la gent ja no cuida ni respecta la construcció fins a tal nivell que el 22 de febrer de 1923, segons apunta l’historiador i director de Museus i Castell de Morella, Carlos Sangüesa, l’Ajuntament, amb José Facundo com alcalde, ha de prohibir que els ciutadans vagen a desmuntar i agafar les pedres de l’aqüeducte per construir cases i altres edificacions, així ho va recollir l’acta municipal: Por último se dio lectura a una instancia que las autoridades eclesiásticas, varios funcionarios públicos y pertenecientes de asociaciones de esta ciudad claman a la intervención municipal en súplica de que sirva tomar las medidas conducentes a evitar la destrucción de las murallas y torreones que resguardan esta ciudad así como el total desmoronamiento de los acueductos de Santa Lucía, porque aparte de lo necesarias que las primeras resultan para la población, por el abrigo que le prestan contra los rigurosos fríos invernales, constituyen las referidas obras monumentos que nuestros antepasados nos legaron para su conservación. El Ayuntamiento acuerda por unanimidad, conforme a lo facilitado, prohibir terminantemente el arranque de piedras, y todo acto que tienda a la destrucción de las referidas obras, que se haga pública su prohibición por medio de bando, y que los infractores de este sean castigados con multas de cinco a veinticinco pesetas. En aquest moment els danys ja eren considerables, les pedres ja formaven part de cases i parets i moltes de les desenes de canonades magnífiques de pedra tallada van acabar formant part del nou cementiri municipal.
Estat actual
La situació actual dels quatre quilòmetres de canalització que fa poc més de 100 anys encara portaven aigua fins a la part més baixa de la ciutat és molt desigual. Hi ha diverses zones que ja han desaparegut per sempre, la més important, la primera part de la canalització subterrània que pocs metres després d’eixir de la Font de Vinatxos va ser arrasada l’any 1992 per construir la carretera Nacional-232. Carlos Sangüesa, afirmava en certa incredulitat que “en aquell moment, ja en plena democràcia, ningú va dir res”. Aleshores, més de mig quilòmetre de túnel que unia la Font amb el poble va desaparèixer per sempre.
Altres zones no han patit el mateix destí de moment, des del punt on l’excavació de la muntanya es va aturar fins a la primera part elevada, encara existeix un quilòmetre de passadís adherit a la muntanya i seguint les corbes de nivell. Aquest tram presenta un estat deplorable on hi ha desenes de parts molt afectades on el sostre i les parets ja s’han ensorrat, i molts altres trams on l’erosió en la seua volta fa que la caiguda siga imminent. A banda de l’estat deplorable de molts punts, encara es conserven molts de trams intactes que fins i tot compten amb les canalitzacions de pedra i algun tub de ferro dels que es van instal·lar.
La part més impressionant, que no significa la més turística ni visitada, és la que engloba els anomenats arcs de la Pedrera. Aquests, que consten de poc més de 100 metres de canalització elevada amb un mur de pedra que conté de dos arcs apuntats i un segon pis d’arcs de mig punt, conserva gran part de la seua esplendor però un poc descafeïnada per l’absència d’un possible tercer pis d’arcades més petites, o directament pilars de pedra, que sostindrien la canalització i una part del segon pis desapareguda.
La segona part soterrada constava de més de 700 metres i actualment es troba pràcticament desapareguda. Al voltant de l’antiga N-232, que discorre per baix i al costat del recorregut de l’aqüeducte, encara hi queda algun vestigi del que abans era la canalització semi-subterrània. Aquesta és la part més afectada pels darrers temporals de pluges que en els últims anys han provocat la caiguda de dos trams importants: el més rellevant, l’esllavissada d’una longitud de 50 metres de muntanya dintre de la qual es trobava el túnel completament desaparegut, l’altre tracta d’un tram d’uns deu metres de la paret interior del túnel, que encara es conserva i és completament a la vista, al mateix costat de l’N-232a.
La part més turística, per discórrer quasi de forma paral·lela amb l’actual entrada a la ciutat, consta de dues plantes d’arcs de mig punt molt ben conservats per una recent restauració que els va obrir, ja que estaven cegats, i assegurar perquè no desaparegueren (mentre l’N-232 destrossava més de 500 metres del mateix aqüeducte uns metres més amunt). Aquesta zona d’una excel·lent conservació i una encertada reconstrucció de quatre dels cinc arcs superiors que havien desaparegut (mentre altres sis de diferents estils i grandària que encara existien a principis del segle XX ja no estan) tan sols compta amb un tram de 70 metres, ja que el mateix tram adjacent a aquestes arcades és un dels més afectats i amb perill imminent d’ensorrar-se.
Aquest tram ajdacent elevat de quasi 200 metres compta amb unes arcades allargades i amb arc de mig punt, una zona completament derruïda d’uns 20 metres, (poc visibles per estar tapades per diverses edificacions com a l’ermita de Santa Llúcia) un altre mur visible amb dues arcades gòtiques (amb la part superior desapareguda) que serveixen per a travessar el gran mur i una altra zona tapada per altres edificis que consta d’un mur d’uns sis metres d’alçada, recentment caigut.
L’últim tram, quasi inexistent, ha desaparegut per motius diversos com la construcció d’edificis, de murs per abancalar el terreny, de la carretera que entra el Portal de Sant Miquel o de la mateixa continuïtat de la carretera que arriba fins a la torre de la Font Vella.
És en aquest punt on una de les més recents esllavissades del terreny l’any 2014 provocaren la desaparició d’un tram d’uns cinc metres de túnel ja dintre del recinte emmurallat. En aquesta ocasió, la solució duta a terme per assegurar el mirador situat damunt de la zona afectada, va ser realitzar un mur de pedra sense respectar els últims metres del túnel que durant uns mesos van quedar a la vista i per el qual es podia observar la mateixa entrada al depòsit de la Font Vella, font a la qual les aigües de Vinatxos van arribar durant sis segles, donant la vida als habitants de Morella.
Importància, rehabilitació i futur
La séquia reial de Morella és un dels pocs aqüeductes que hi ha al territori valencià, i a pesar del seu més que deficient estat de conservació, és una de les infraestructures de major rellevància i de major extensió conservada.
Les rehabilitacions han estat escasses, les administracions van impedir que desapareguera en la seua totalitat l’any 1923 però no es va evitar que la carretera d’accés a Morella, la qual també va enderrocar l’únic tram de muralla que manca al recinte de la ciutat, acabés amb els trams més pròxims a la Font Vella, o que ja en democràcia, l’N-232 destrossara qualsevol vestigi d’un túnel de més de sis segles sense que les administracions competents es preocuparen.
Actualment, l’aqüeducte pertany a la Conselleria de Cultura, qui el 22 de desembre de 2006 va decretar: “Se declara Bien de Interés Cultural, con la categoría de Monumento, el Acueducto de Morella, en la provincia de Castellón”. La declaració com a BIC suposava la protecció total de les restes de la construcció així com de tots els seus voltants des del naixement fins a la fi del mateix incloent-hi els trams on ja no existeixen restes, no ha estat així. La conservació des d’aquest moment ha estat nul·la i les intervencions inexistents.
Mentrestant, els voltants que la declaració de BIC protegeix segueixen ocupats per granges amb un incalculable impacte paisatgístic i amb l’emissió d’un fort olor que impossibilita la posada en valor dels arcs de Santa Llúcia. Per una altra banda, els voltants del monument segueixen servint com a pàrquing de cotxes i camions que també ataca a “la dignidad en el aprecio de la escena o paisaje del Monumento y su entorno” com s’exposa en l’article sisè del BIC.
Tanmateix, també s’incompleix l’article setè de la declaració en el que es declara que el sòl ha de mantenir caràcter rústic “prohibiéndose el vertido de residuos”, els entorns, plens de brossa de tota mena com si es tractés d’un abocador il·legal hi donen fe.
Carlos Sangüesa també expressava la seua impressió sobre el futur d’aquest monument, “tota la part subterrània anirà enderrocant-se i en les altres parts s’actuarà quan hi haja ensorraments”. Doncs bé, les seues esperances d’almenys conservar la part elevada comencen a incomplir-se, ja que un gran tram d’uns sis metres caigut fa mesos segueix enterra. Sangüesa denúncia que l’únic que s’està fent respecte al monument és instal·lar uns cartells explicatius en diferents punts del seu recorregut, i reconeix que és molt difícil una gran inversió degut a la dificultat d’obtenir un rendiment econòmic i turístic eficient i rentable posterior a una restauració.
La rellevància històrica d’aquest aqüeducte és indiscutible per tot el que han viscut les pedres que el formen, la gent que l’ha gaudit, la gent que l’ha construït, les cues davant la Font Vella, els càntars, la frescor de les seues aigües, les concessions reials, els esforços econòmics, l’enginyeria medieval, les carretes carregades de recipients que portaven l’aigua a les cases, l’estima dels habitants per allò que els donava la vida… Per una altra banda, la rellevància arquitectònica i patrimonial en l’actualitat és inapel·lable, en mans de les autoritats i en mans del poble està la valoració, conservació i restauració d’aquesta meravellosa infraestructura hidràulica que durant tants anys va donar la vida a la ciutat de Morella i que com apuntaven els historiadors Grau Montserrat i Segura Barreda, és “Un auténtico monumento de ingeniería”.
La Veu de Morella 